Acadèmia Catalana de la Música Joan Magrané: "Si la música ens pot servir actualment per alguna cosa és perquè ens recorda la mesura humana"

Joan Magrané: “Si la música ens pot servir actualment per alguna cosa és perquè ens recorda la mesura humana”

Joan Magrané és un reconegut compositor català de música clàssica, actualment en residència al CNDM. Ha estat guardonat amb diversos premis de prestigi, com el Premi Reina Sofía de Composició Musical, i recentment ha rebut una nominació als Grammy Llatins. Conversem amb ell sobre la dimensió humana de la música i l’estat de salut actual del gènere clàssic.

Per trencar el gel, una pregunta que no pot faltar: com estàs? Com portes aquesta situació d’anormalitat causada per la pandèmia de la Covid-19?

De moment molt bé. En el primer confinament, almenys pel que fa a la meva feina de compositor, vaig ser un privilegiat. Com que tenia obres per escriure el vaig viure gairebé com una situació normal malgrat les cancel·lacions i l’allau de dates posposades i la inquietud general. Aquesta segona vegada ho visc amb més angoixa, realment no tinc tan clar que el sector pugui aguantar d’aquesta manera massa més i tot fa teme que certes destrosses costaran de refer.

Tot i això, en l’àmbit professional, podríem afirmar que 2020 ha estat un gran any per a tu: vas ser escollit compositor en residència al CNDM després de ser-ho al Palau de la Música Catalana, l’Orquesta Nacional de España va estrenar la teva obra Obreda i recentment nominació als Grammy Llatins! Com estàs vivint tots aquests èxits?

Són coses que sempre fan una gran il·lusió, et reafirmen en seguir endavant i et donen visibilitat i possibilitat de seguir fent més coses. Especialment perquè tant el Palau com el CNDM són dues institucions que estimo i amb les quals fa temps que tinc el goig de treballar-hi. Com també l’estrena dels Diàlegs de Tirant i Carmesina amb els amics d’Òpera de Butxaca i Nova Creació que vam estrenar al Festival de Peralada i vam poder portar al Liceu just abans que tota la qüestió de la pandèmia ens esclatés als nassos. Fora d’això, la vida del compositor, almenys com jo l’entenc, no canvia massa (i estic molt agraït que així sigui i pugui seguir sent): la calma de l’estudi i la feina diària artesanal.

Has estat nominat a “Millor Obra/Composició Clàssica Contemporània”. Com vas rebre la notícia? Tot i comptar amb nombrosos guardons, n’esperaves un d’aquestes característiques?

És una nominació a uns guardons que certament s’escapen una mica del que estem acostumats els músics de clàssica, sempre més reclosos en el nostre món molt menys visible i sorollós (metafòricament parlant) que el d’altres músiques més presents en el dia a dia de la gent. Vaig rebre la notícia en la pausa d’un assaig del monodrama Dànae recorda que hauríem d’haver estrenat al Liceu aquest novembre però que haurà d’esperar…

La peça nominada ha estat Dues peces per a piano, un encàrrec fet per la pianista Noelia Rodiles. Com neix aquesta composició?

El que trobo més bonic de la nominació, més enllà del moviment relativament mediàtic que ha comportat, és que es tracta d’una peça per a un projecte personal i molt ben pensat de la Noelia Rodiles, una pianista excel·lent que sap trobar la millor manera de fer dialogar la nova música amb el gran repertori i presentar-la així al públic d’una manera rica i solida. Una visió que jo comparteixo al 100%. Ella em va fer l’encàrrec de l’obra i em va suggerir d’escriure-la tenint present la música de Schubert, un compositor pel qual només puc sentir afinitats. Tot fou rodó i la nominació ja és la cirereta del pastís!

Dues peces per a piano està inspirada en l’Adàgio D. 178 de Schubert. T’hem sentit dir en alguna ocasió que allò que més t’agrada de les seves composicions és que són “humanes fins a la medul·la”. Posaries aquesta mateixa etiqueta a les teves obres?

Justament Schubert és el paradigma d’això mateix: la música com a intimitat, com a quelcom per compartir amb qui més estimes. Si la música ens pot servir actualment per alguna cosa, és perquè ens recorda constantment la importància de la mesura humana, del contacte tu a tu, de l’estar connectats a través de les vibracions sonores, de tot allò d’infinit que podem fer amb els dits, amb les mans, des de nosaltres mateixos, sense pantalles entremig… Coses que darrerament sembla que ens obliguen a deixar en segon pla, ja no només per les mesures sanitàries sinó també per l’hegemonia perillosíssima del món digital i en línia. Tot de coses que ens fan la vida aparentment més fàcil però que no ens deixen ni temps per parar-nos a pensar si ens la fan o no millor. L’art és un dels darreres espais de llibertat que ens queden, potser. Si més no això és en el que crec i el camí que intento seguir.

Tirem una mica enrere per conèixer els teus inicis i el camí que has pres fins a arribar on ets ara. Com comença la teva relació amb la música? En quin moment decideixes dedicar-t’hi professionalment?

Ja des de molt petit gaudia fent música: tocant i escrivint. No recordo què va ser primer. De manera natural vaig anar seguint aquest camí i el fet que només hi vaig trobar bons professors i bons companys va fer que mai ni pensés un sol segon a agafar una altra direcció. El punt, però, de decisió total i conscient de dedicar-m’hi professionalment va ser la trobada amb el Ramon Humet al Conservatori de Vila-seca. Ell em va recomanar l’Agustí Charles, el gran pedagog de la composició dels darrers anys en aquest país, a l’Esmuc i després d’un any d’Erasmus a Graz ja vaig anar al conservatori de París amb Stefano Gervasoni i allí vaig poder fer ja des de bon començament certs encontres i contactes amb músics que han estat molt importants i ho segueixen sent en la meva carrera: el Quatuor Diotima, el Matthias Pintscher i l’Ensemble Intercontemporain… i ara fa poc el Renaud Capuçon o el David Afkham. El contacte amb els intèrprets és clau, penso, per a l’evolució d’un compositor i he tingut la sort d’haver crescut al costat de companys de generació i de batalles que m’han aportat moltíssim: el Quartet Gerhard, el Joel Bardolet, l’Anna Alàs, el Kebyart Ensemble… també la Maria Hinojosa, el Francesc Prat… la llista seria bastant llarga. O d’altres compositors, siguin els companys de generació o els “avis”, com l’admirat Joan Guinjoan que vaig poder conèixer gràcies al Víctor García de Gomar, algú que sap perfectament què et pot demanar perquè puguis donar el millor de tu.

Una de les peculiaritats de la teva obra és la quantitat de connotacions literàries i poètiques que apareixen. Ha estat la literatura una font d’inspiració per a les teves composicions? Quins altres referents t’han inspirat al llarg de la teva trajectòria?

Jo no entenc la creació artística d’altra manera que no sigui a través del diàleg. És una mancança meva, segur, però no sabria afrontar el paper en blanc sense que abans alguna cosa no m’hagi remogut per dins i m’empenti a dir la meva. Aquesta emoció i la necessitat de comunicar-la és el motor de tot plegat. En el meu cas la poesia està en la base, sigui en la seva expressió habitual o en qualsevol altra (penso en Miró o Perejaume, que són poetes facin el que facin), no sé si em sé explicar en aquest sentit… També molta música ja existent té una importància cap dalt en la meva feina, especialment la polifonia del renaixement.

Quin creus que és l’estat de salut actual de gèneres musicals com l’òpera o la música clàssica?

Som un país que mai ha deixat de donar a llum a bons artistes. Ens passa però que, per les raons que siguin, no acabem de creure’ns-ho del tot i això fa que la sensació general sigui que no acabem d’estar a l’altura d’altres països o deixem massa sovint que la inèrcia de les modes ens arrosseguin. No hauria de ser així, hem estat i som una potència musical clàssica. No cal recordar tots els grans compositors de principis del segle XX o a Casals, dels Àngels, de LarrochaCaballé, Aragall, Carreras… i ara Savall, els Casals, Sabata, Rial… i totes les noves generacions. No hem parat mai ni pararem.

Tornant als Grammy, aquest any compten amb tres nominacions a artistes catalans amb projecció internacional: Rosalía, Aitana, Pedro Campos i tu mateix, Joan Magrané. Quin creus que és l’estat de la música catalana actualment?

Com deia, som un país tremendament fèrtil artísticament parlant i no tenim cap excusa en aquest sentit si les coses no acaben d’anar com haurien d’anar. La matèria hi és i les mancances van més aviat lligades a la falta d’una indústria musical sòlida, d’una classe política més solvent i d’una societat més compromesa, valenta i amb més autoestima (nosaltres inclosos, clar). I aquests tres factors són un peix que es mossega la cua.

Per acabar, quin creus que és el paper que hauria de tenir l’Acadèmia Catalana de la Música?

El simple fet de voler fer el costós treball d’aglutinar les mil i una veus del nostre sector per tal de millorar (i especialment de treballar per millorar la dignitat de vida de les persones que treballen en la cultura i la música tantes i tantes vegades portades al límit de la precarietat) ja em sembla essencial, de primera necessitat. La unió fa la força, no cal ni que ho repeteixi, cada dia de la nostra vida ens confirma que és una veritat com un temple.

Deixa un comentari