Acadèmia Catalana de la Música Jordi A.Jauset: "Probablement, el poder més gran de la música és la seva capacitat de cohesió"

Jordi A.Jauset: “Probablement, el poder més gran de la música és la seva capacitat de cohesió”

Parlem amb Jordi A. Jauset, músic, investigador i divulgador, qui ha estudiat la música des de la seva vessant més científica per trobar respostes a preguntes com “quins efectes causa la música en el nostre cervell?”

Per començar l’entrevista una pregunta senzilla: com està? com està vivint aquesta nova normalitat?

Estic bé, gràcies! De moment no he tingut cap símptoma, toquem fusta per si de cas…

Aquesta nova situació ens ha trasbalsat a tots perquè ha afectat a totes les capes socials, a tots els sectors productius i ens ha allunyat de l’activitat normal i del contacte humà al qual estem habituats. És una situació estranya i preocupant, a la que no ens queda més remei que adaptar-nos. Però ho hem d’intentar viure-ho sense que suposi una obsessió. Això sí, és molt important que tots els governs responguin adequadament amb el màxim de suport, gestionant els recursos que facin falta perquè la repercussió a tots nivells (econòmic, social, laboral) sigui la menys greu possible.

Possiblement, aquells que malauradament han patit la pandèmia d’a prop tinguin una visió més aterridora, doncs no és el mateix veure les notícies que patir-les. Des de fora ens ho mirem amb respecte, intentant seguir totes les mesures de seguretat.

Parlem sobre vostè. És expert en molts àmbits del coneixement (enginyeria de telecomunicacions, direcció d’empreses, psicobiologia i neurociència…) i té una llarga i variada experiència professional (des de càrrecs de responsabilitat a RTVE fins a docent, investigador i divulgador). Quin punt d’unió hi troba en totes aquestes disciplines aparentment dispars?

En primer lloc, no em considero expert en tots aquests àmbits. Sí que he intentat i intento tenir coneixements i experiències en tots ells, en funció de l’etapa de la meva vida, però una persona experta, per a mi, és aquella que s’ha dedicat de ple a un únic àmbit.

El punt d’unió, entre totes aquestes disciplines, segurament són, la curiositat i l’interès pel coneixement. El meu pare sempre ens deia a tots els germans que el millor patrimoni que es podia tenir era la formació, i ho portava a la pràctica intentant que ens forméssim, a part de l’escola, amb la música, idiomes, dibuix,…

El fet de ser una persona curiosa, m’ha conduït a endinsar-me en diferents disciplines. Recordo que amb 7 anys em preguntava com era possible que d’un aparell (de ràdio) es pogués escoltar la música, d’on venia?, de dins, de fora?, quins mecanismes ho feien possible? Això em va portar a estudiar enginyeria de telecomunicacions. També, durant l’adolescència, m’atreia molt el cervell. Què era la ment i com funcionava? Més endavant, un cop vaig aprovar les oposicions a RTVE, te n’adones que per a entendre el món laboral, necessites coneixements empresarials i vaig fer un MBA. Un cop assolit, em van facilitar el nomenament en diferents responsabilitats directives a RTVE. Ara fa uns 15 anys, va sorgir el meu interès per la neurociència, per a intentar entendre una mica què i qui som els éssers humans, com funcionem i, especialment, per què i com ens afecta la música.

A part de tot això: la música. Sabem que des de molt petit ha estat un element important en la seva vida. Quina és la seva relació amb la música?

Vaig tenir la sort de néixer a una família amb tradició musical per línia paterna (el besavi era acordionista, el meu avi saxofonista i el pare pianista). Em vaig trobar, juntament amb els cinc germans que la música era un aprenentatge diari, igual que anar a l’escola. Quan vàrem constituir el grup musical familiar i aconseguir cert reconeixement internacional, és cert que, entre altres per l’edat, ens suposava un gran sacrifici combinar els estudis escolars amb els musicals. Però també hi havia les seves compensacions, com l’oportunitat de conèixer diferents països, cultures, idiomes,…

La música ha estat, és i serà sempre la meva companya, En diferents moments de la meva vida que l’he necessitat ha estat allà i ha sigut de gran ajut escoltar-la, interpretar-la… És una bona eina per a gestionar les emocions.

Un músic sap que quan interpreta no hi ha res més. És un estat de comunió amb la música, el temps desapareix i només existeix aquell moment. Sens dubte és un estat similar al de la meditació.

Investigar sobre música és un àmbit apassionant, més quan te n’adones de la gran sensibilitat i/o vulnerabilitat de les persones al respecte. Que l’escolta de música ens pugui modificar els nivells dels neurotransmissors i que un aprenentatge musical (cant, dansa, instrument) ens canvií estructuralment i funcionalment el cervell és realment apassionant.

En quin moment decideix deixar de banda la faceta interpretativa per començar-la a investigar des d’un punt de científic?

Quan l’any 1995 es va aprovar la llei de prevenció de riscos laborals em va interessar fer el màster especialitzat per a saber quina influència i riscos hi podien tenir les ones electromagnètiques (radiodifusió, telefonia mòbil…) i mecàniques (so, soroll, música) en la salut. Aquesta formació va augmentar el meu interès per intentar entendre aquesta interacció, tant que, posteriorment vaig iniciar un doctorat en enginyeria biomèdica. Però, el detonant va ser la necessitat de trobar respostes a les experiències que tenia quan sortia a practicar jogging escoltant música. Eren estats mentals, emocionals i físics que em sorprenien. Per què s’incrementava la creativitat, per què fluïen les respostes a diferents problemes sense pensar-hi?, per què em cansava cada cop menys? Va ser aleshores quan vaig decidir estudiar un màster en psicobiologia i neurociència cognitiva, que em va aportar moltes respostes, i també va generar moltes preguntes a les quals l’avanç científic encara no ha trobat explicació.

La situació és similar a la que et trobes quan escales el cim d’una muntanya. Mentre ho fas, només veus aquest cim però a l’arribar-hi te n’adones que més enllà n’hi ha molts més encara més alts, però que abans no els veies. Crec que és el mateix que passa amb el coneixement. A mesura que augmenta s’obren moltes portes, amb més preguntes, que de mica en mica la ciència els hi dóna respostes.

Ha escrit 6 llibres que giren entorn de la relació que hi ha entre la música i els efectes que crea en el nostre cervell. Sense desvelar el contingut de les teves obres, quins són els resultats que més l’han sorprès després de les seves investigacions?

En podria citar moltes. En l’àmbit de la salut, per exemple, recordo l’any 2007, en una conferència del Dr. Michael Thaut, unes imatges que em van impactar. En elles s’observava com responia el sistema nerviós d’una persona que tenia un ictus a partir de l’escolta del so d’un metrònom. Només escoltar-lo, el seu cos intentava seguir el ritme i caminar quasi amb normalitat. Un altre exemple és veure com els ritmes fisiològics (taxa cardíaca, respiratòria) s’alteren en funció dels diferents ritmes i tempos de les obres musicals, aplicació que és utilitzada avui dia en determinats centres hospitalaris per a reduir l’estrès en nadons prematurs. Ho vaig comprovar en el departament de nounats del Mount Sinai Beth Israel de Nova York durant una estada acadèmica.

Veiem que, principalment, enfoca els seus llibres en tres esferes: l’educació, la salut i el consum. A tall de resum, com creu que la música ens afecta a les persones en aquests àmbits de la nostra vida personal? Amb base científica, hi té una influència real?

Que la música ens afecta, és clar i per això no fan falta estudis científics sinó experiències personals que gairebé tothom ha experimentat. Des de les cultures més antigues, com l’egípcia, sembla que hi ha evidències al respecte. En aquells temps no es podia explicar el perquè i s’atribuïa a la màgia o als déus, però avui en dia, les tècniques de neuroimatge i electrofisiològiques permeten veure i mesurar els canvis bioquímics i de l’activitat cerebral que es produeixen. Potser encara no es pot explicar amb tota claredat el perquè, però sí el com ens afecta. Això ha desmitificat fets que fa uns anys podien etiquetar-se com a paranormals però que actualment s’expliquen científicament.

Evidentment que hi ha una influència real, tal com es constata amb multitud d’investigacions científiques. Ara bé, hem d’entendre que és un estudi científic i quin abast té: es treballa en grups reduïts de persones i es busca una correlació estadística i una causalitat. Si es troba, no vol dir que allò sigui cert per a tothom, sinó en aquell grup experimental i sempre suposant que metodològicament tot ha estat correcte. La manera d’avançar científicament és replicar o repetir-ho en diferents grups a fi de poder generalitzar els resultats, per a tota la població d’interès, però sempre considerant que hi haurà un error mostral i un grau de confiança o probabilitat, atès que els estudis poblacionals són impossibles de dur a terme.

En l’àmbit del màrqueting, he llegit estudis que conclouen que els clients deixen més propina en funció de quin sigui el gènere musical que es reprodueix i en l’àmbit de l’educació es sorprenen que els problemes de dislèxia millorin mitjançant la pràctica de la percepció rítmica musical.

Aleshores, afirmem la següent frase: “la música té un poder transformador”?

Totalment. El nostre cervell dóna respostes en aquests estímuls als quals és sensible (sonors, musicals) mitjançant informació bioelèctrica, impulsos nerviosos, connectivitat de xarxes neuronals, alterant nivells bioquímics de neurotransmissors, hormonals, que ens afecten en totes les nostres dimensions com a éssers humans (física-corporal, fisiològica, emocional, cognitiva, espiritual…) modificant, per tant els nostres actes conductuals que afectaran la nostra dimensió social.

L’Acadèmia creu fermament en el poder social de la música. Vostè ho porta a un nivell més personal i individual. Com ho relacionaria?

Probablement, el poder més gran de la música, aquell pel que sembla que ha perdurat milers i milers d’anys és la seva capacitat de cohesió. Els antropòlegs comenten que els nostres ancestres, els neandertals, es reunien a la nit al voltant d’una foguera, ballaven i cantaven per a cohesionar-se, per a tenir més confiança uns amb els altres, de manera que això els ajudés a ser més forts per a fer front en els nombrosos perills que patien dia a dia. Sembla que l’augment de l’hormona i neurotransmissor “oxitocina”, que augmenta en treballs grupals (cantar, tocar en grup, ballar…), a més de quan la mare alleta al seu nadó, permet explicar aquest sentiment.

En l’àmbit social, el poder de cohesió i transformació és evident. Però en l’àmbit individual, la pràctica musical comporta molts canvis. Entenc que un canvi social no existeix sinó és a partir d’un canvi individual. No oblidem que l’aprenentatge musical comporta, no només habilitats musicals, sinó un aprenentatge de valors importants per al nostre creixement personal com el respecte, la constància o el treball en equip.

Ha estat un any difícil per a tothom en general, i pel sector cultural en concret. Quin creu que hauria de ser el paper de la música en aquest moment que ens ha tocat viure?

Si recordem la tan citada frase de Nietze “la vida sin música sería un error”, en situacions com l’actual, i sempre amb totes les mesures preventives de salut, no es pot deixar la música al marge, doncs és un mitjà que comunica, cohesiona, fa oblidar, fa sentir bé… Hem vist aquests darrers mesos per les xarxes socials i els mitjans de comunicació com, per tot el món, des dels balcons o terrasses, la gent gaudia d’uns moments de felicitat i de cohesió per a no sentir-se sols i encoratjar-se per a tirar endavant i fer front al confinament obligats per la pandèmia. La música, també ha servit, segons alguns estudis que han sortit a la llum, per aportar calma i reduir l’estrès en el personal sanitari.

I per acabar, quin creu que hauria de ser el paper de l’Acadèmia Catalana de la Música?

L’Acadèmia Catalana de la Música, que ha de fer front als reptes del sector musical i articular solucions de consens per a vertebrar-ho, té un paper sens dubte molt important. Com a interlocutora directa amb l’administració pública, entre altres objectius, hauria d’incidir en què la música és molt més que un entreteniment, és una eina transformadora tant en l’àmbit social com individual. Podria aportar i facilitar les evidències científiques que ho avalin i coordinar o liderar conjuntament amb l’administració pública, estudis respecte als beneficis de la música en els camps específics de la salut i l’educació. Els currículums escolars haurien de revisar-se a fi que la música, l’educació musical, ocupi el lloc que li correspon com a eina transversal de creixement personal, aportació de valors i millores en les funcions cognitives.

Amb la música no només es pot oferir virtuosisme a una audiència, o uns minuts d’èxtasi i de plaer. També contribueix, quan es fa d’una manera correcta, a millorar la qualitat de vida de les persones amb determinades deficiències i disfuncions, a estimular la connectivitat cerebral dels nens durant les etapes o períodes crítics de desenvolupament neuronal, així com la de la gent adulta. Si la ciència avui en dia constata que és així, per què donar-li l’esquena? És absurd. Aprofitem-ho per a tenir una millor societat. Repliquem estudis, divulguem-los i canviem els protocols curriculars perquè la música tingui el lloc que es mereix en l’educació, ja que els seus beneficis són totalment demostrables.

Penso que s’hauria de divulgar més que mai, que la música és un estímul que ens afecta íntegrament i si la sabem utilitzar, ens pot ajudar en moments de dificultat. Evidentment no és un remei miraculós, té els seus avantatges i inconvenients amb les seves limitacions, però és una opció més (econòmica, motivadora, eficaç) per aplicar en els àmbits de la salut i l’educació.

Deixa un comentari