Acadèmia Catalana de la Música Natxo Tarrés:   La música ens                      humanitza

Natxo Tarrés: La música ens humanitza

Natxo Tarrés, exmembre de la formació Gossos, navega ara entre la música i l’activisme social i ecològic. Parlem amb ell sobre la seva trajectòria, el poder transformador de la música i l’estat de la creació a Catalunya.

Sabem que ets una persona molt ocupada. Què contestes quan et pregunten a què et dediques?

Quan era més jove i em demanaven què volia ser quan fos gran no tenia clar i la veritat és que ara tampoc sé què dir. Em dedico a moltes coses i cap d’elles és prou important com per a que es mengi a les altres. Navego entre la música, l’activisme social i ecològic (si es pot dir així), acompanyant persones, grups i projectes, fills… i potser en comú tenen el fet de cercar quelcom que intuïm però que encara no vivim, si més no a una escala prou quantificable. Té a veure amb allò de: “no encaixo on em toca viure i provo de viure en el meu propi món”.

A moltes entrevistes expliques que la música et va salvar.

Sí, em va rescatar i em va donar l’oportunitat de treure allò que restava dins meu. Quelcom que tenia a veure amb les emocions, en no acabar de trobar el meu lloc, mirar per la finestra i pensar què hi faig jo aquí? La música em va donar un context, projectes, experiències i, sobretot, una eina per comunicar-me.

En diverses ocasions has assegurat  que la música és màgica. Per què?

Perquè no hi ha res comparable a la música. Crec que els humans hem heretat una eina que és dels déus, d’un altre món, fins i tot d’una altra dimensió. És per això que és màgica, la música és l’única cosa que permet crear un espai i un temps propi, quelcom difícil d’explicar científicament, però és així. És energia en forma d’ona i informació a la vegada. Quan la música t’acull, tot canvia, s’apodera del qui ets i se t’emporta tan lluny o tan profundament que no hi ha res a fer. És per això que la música més enllà del gaudi, pot servir per a pretensions més profundes, màgiques, rituals, transcendents i espirituals.

Què t’empeny a fer música?

Una necessitat d’estar en contacte amb altres dimensions no tan ordinàries i el propi gaudi. Quan estic amb la música és com si tot s’atura. Els problemes diguem “circumstancials” queden lluny i et trobes intentant navegar dins la creació musical i les seves pròpies lleis, que són molt diferents del món “mundà” al qual estem exposades dia a dia les persones. La música em genera un espai que em permet connectar-me cap a dins i amb altres persones. Crec sincerament que la vida és com un somni, una il·lusió i la música és de les poques veritats, és com un fil que et permet estar interconnectat amb tots aquests mons.

Sovint també reivindiques el paper del silenci.

Com més avanço en aquest camí, més me n’adono que la bona música és com el bon silenci. Sense silencis tampoc hi ha música, ni pauses, ni la necessària contracció entre el buit i el ple. Alhora el silenci és el que et permet escoltar, posar atenció i estar present. Quan aconsegueixes aturar la ment o abaixar el volum d’aquesta, apareix una altra música que condueix directament a espais de quietud, de pau, de viure el moment present i res més. Quelcom completament necessari, com l’aigua en la societat que habitem. El món occidental és neuròtic i cada cop més psicòtic, només cal veure alguns dels governants d’aquest món o la pròpia idea de creixement il·limitat a la qual juguem sense voler veure que les coses són com són.

 Arran del Fòrum 2018 sobre Música i transformació social sabem que ets un ferm defensor de la música com a eina socialment transformadora.  Cada cop n’estàs més convençut?

Absolutament, per tot el que he comentat abans i especialment perquè ens calen espais de connexió autèntica entre les persones, de vincle. Si no els altres deixen de tenir valor i es converteixen en coses. Quan et relaciones amb l’altre, amb el diferent, comences a apreciar la diversitat, apareix l’empatia i ens tornem més humans. Si el que fem és separar-nos ens convertim en objectes, en números, consumidors… per això som capaces de veure morir altres persones patint i no fem tot el que podem, perquè no som una societat sana. Ens cal humanitzar-nos i la música sobretot serveix per això

Com veus l’estat de la creació musical a Catalunya?

No en sóc cap expert en això, però sí que puc veure en les noves generacions molt talent i arreu, persones molt ben preparades, moltes eines i amb ganes de formar part d’això. S’han trencat molts tabús creatius i les propostes són molt obertes.

S’acaben de presentar uns pressupostos que destinen un 0.75% a cultura, molt lluny de l’1,1% anunciat i a molta distància del 2% que reclamen les entitats i associacions del sector. Quines conseqüències preveus que tindrà aquesta manca de recursos en el context musical català?

Malauradament no és nou, portem molts anys així. Sento que no es prenen seriosament el valor de la cultura, totes les seves possibilitats i dimensions i a les persones que en formen part. És una llàstima que no entenguin que la cultura és una verdadera eina de transformació social i que aporta molt a la societat, més enllà del PIB, que també. Encara no som prou lobby i aquest món ara funciona així.

Quin creus que hauria de ser el paper de l’Acadèmia Catalana de la Música?
Justament crec té un paper de catalitzador. Primer ens agrupa, ens dona un paraigües comú a tot el sector. Visualitzem un ecosistema molt ric en matisos i molt pròsper en talent i persones. Això ens converteix en un espai de trobada i en un lobby molt poderós que ha de fer valdre tot el que ens uneix i no el que ens separa i ser un interlocutor vàlid davant les polítiques i les necessitats del sector. Veig l’Acadèmia amb un gran paper en la mediació i de punt de trobada entre nosaltres que ens permet conèixer-nos i discutir idees i problemàtiques, quelcom que moltes persones hem desitjat durant molt temps.

Deixa un comentari