Acadèmia Catalana de la Música Parlem amb Carme Solé Vendrell, creadora del guardó dels Premis Alícia

Parlem amb Carme Solé Vendrell, creadora del guardó dels Premis Alícia

La il·lustradora i escultora Carme Solé Vendrell, reconeguda amb la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura, és la creadora del guardó de la primera edició dels Premis Alícia de l’Acadèmia Catalana de la Música. L’obra de l’artista, que ha il·lustrat més de 800 llibres, es caracteritza pel seu compromís amb els temes socials i la seva capacitat per sacsejar consciències. Carme Solé Vendrell ha parlat amb nosaltres sobre el guardó que s’entregarà als 11 premiats de les diferents categories que conformen els premis. 

En què t’has inspirat per fer el guardó dels Premis Alícia? 

La paraula inspiració en si ja dona resposta a la pregunta, m’he inspirat en el que inspira que és la Musa i té rostre femení. L’origen de la música està en la natura, en el cant dels ocells, en el so del mar i del vent entre els arbres.

Sempre has estat una gran defensora dels drets dels infants, és per això que també has decidit apostar per la figura d’una nena per a fer el guardó? 

Els infants sempre han inspirat la meva obra que és la meva música, perquè quan pinto, dibuixo o faig una escultura estic creant una obra i la música ho és tot perquè és en tot.

La nena tanca els ulls i sembla que gaudeixi, està escoltant música, potser?

El rostre d’aquesta Alícia/Musa té els ulls tancats perquè no li cal mirar, perquè té la música dins seu i expressa el que sent, harmonia, goig, pau, benestar.

Què significa per tu fer aquest guardó per als Premis Alícia? 

M’honora i em fa feliç pensar que farà companyia a persones que fan de la música la seva vida, i que estarà envoltada de música allà on vagi.

Quina és la teva relació amb la música?

La música ha format part de la meva vida des de sempre, la meva mare havia fet tota la carrera de piano al Conservatori del Liceu i recordo molt lleugerament els seus cabells vermells entre els caps de la gent, a l’Església, tocant l’harmònium i l’àvia paterna també tocava el piano. Pare i mare cantaven a l’Orfeó Laudate dirigits pel Mestre Colomer. A casa es cantava i la música sonava a la ràdio. Recordo el dia que el pare va portar un tocadiscs i que el primer que hi va sonar va ser La Bohème de Puccini, cantada per la Renata Tebaldi. Vaig viure amb el cantautor Jaume Escala i a casa la música ho omplia tot; amb ell vaig aprendre el que era la música per dins, la creació musical i vaig descobrir músiques fantàstiques que no coneixia.

Hi té algun paper en el procés de creació de les teves obres? 

Sempre m’acompanya la música quan dibuixo. Quan pinto o quan faig una escultura, la música la tinc dins meu. Cada llibre té la seva música, dolor, alegria, queixa….i el que escolto per un text no em serveix per a un altre. La música també té èpoques, segons per on transita la vida.

Quina música t’emociona?

De la música m’apassiona la corda. Hi ha canvis en la guitarra que em commouen profundament per vegades que els senti, com a la introducció de la música que Bob Dylan va fer per la pel·lícula Patt Garret i Billy the Kid. O de l’extraordinari solo d’Isaac Stern de la primera part del Concert de violí de Beethoven en una gravació a la Sorbone de París el 1956. També em sacsegen per la força de la veu, les cançons populars del sud d’Itàlia, la queixa del flamenc i algunes de les nostres cançons populars i d’autor. Crec que no podria viure sense la música tot i que en alguns moments necessiti sentir la música del silenci.

Deixa un comentari