Acadèmia Catalana de la Música Raquel García-Tomás: “Els límits creatius no existeixen”

Raquel García-Tomás: “Els límits creatius no existeixen”

Raquel García-Tomás és una compositora especialitzada en creació interdisciplinar i doctorada al Royal College of Music de Londres. Dins dels seus projectes més destacats es troben creacions conjuntes amb l’English National Ballet, la Royal British Society of Sculptors, la Royal Academy of Arts i el Dresdener Musikfestspiele. Recentment ha estrenat l’òpera buffa Je suis narcissiste (llibret d’Helena Tornero i direcció escènica de Marta Pazos) amb la qual ha estat reconeguda amb el premi Interdisciplina dels Premis Alícia 2019. Aquest any la compositora s’ha fet sòcia de l’Acadèmia Catalana de la Música.

Què vol dir ser especialista en creació interdisciplinària i col·laborativa? Quins són els límits d’aquesta creació interdisciplinària?

Durant els darrers anys, concretament des de que vaig iniciar la meva recerca doctoral en aquest àmbit, m’he centrat en treballar en projectes que impliquessin altres disciplines a part de la música. Sota el meu punt de vista, els límits creatius no existeixen, ja que cada grup d’artistes que s’embarca en una creació comuna genera inèrcies creatives i de diàleg intern pròpies.

Com va sorgir el teu interès per aquesta corrent?

Des de ben petita m’he sentit atreta a parts iguals tant per la música com per les arts visuals. Paral·lelament als meus estudis de piano (Grau Professional), vaig cursar batxillerat artístic i, fins i tot, vaig començar la carrera de Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Al decidir fer proves a l’ESMuC, però, vaig abandonar la idea de completar els meus estudis en arts visuals. Anys més tard, ja a Londres, vaig centrar la meva investigació doctoral en l’àmbit de la creació interdisciplinària per, entre d’altres coses, recuperar la meva faceta com a creadora visual. Això em va portar a col·laborar amb magnífics artistes provinents de diverses disciplines, a més de desenvolupar els meus coneixements en el terreny de la videocreació.

Com s’afronta l’inici d’una composició interdisciplinària?

En el meu cas, m’agrada entendre des de bon principi què busquen la resta dels creadors implicats. És fonamental dissenyar un marc comú de diàleg i, si és possible, establir l’estructura global de l’obra per tal de concretar els graus d’interrelació entre disciplines i els objectius de cadascuna d’elles dins de les diferents seccions de la peça.

Què t’inspira?

Depèn de l’obra. A vegades una simple imatge sonora, i d’altres, sensacions associades al gest i al moviment. En el cas de tractar-se d’una òpera òbviament el llibret, però sobretot la idea global de la posada en escena (això comporta l’enfoc teatral dels personatges, l’ambientació, el grau de realisme / abstracció que volem aconseguir…) La majoria de les vegades, en qualsevol cas, són sensacions internes força abstractes que intento desllorigar precisament durant el procés de creació de l’obra. Cada obra és un món a descobrir -tot i que quedi com un gran tòpic- i això fa que mantingui les ganes de crear i crear (i crear…)

Formes part d’una generació de compositors catalans joves, com la definiries? Hi trobes algun denominador comú en la feina que feu?

Definir la nostra generació em sembla molt difícil. El denominador comú entre nosaltres no té tant a veure amb el “què” sinó amb el “com”. Hi ha un gran respecte entre tots els compositors i compositores i un gran compromís amb el treball i la qualitat que oferim. Tots hem tingut la sort de tenir una molt bona formació superior aquí a Catalunya i la majoria de nosaltres hem marxat a l’estranger per a completar els nostres estudis. És sabut –perquè no és la primera vegada que ho dic– que em sento molt afortunada de tenir uns companys i companyes “de quinta” tant talentosos i generosos. Haver construït aquest ecosistema creatiu ens empodera, ja que sovint ens ajudem entre nosaltres: recolzant-nos en les dificultats i alegrant-nos pels mèrits dels nostres col·legues. Sembla que aquesta inèrcia continua en les noves generacions de compositors i compositores que s’estan formant en superiors com el Taller de Músics i l’ESMuC (menciono aquests ja que són amb els que tinc contacte regular però segur que no són una excepció).

Què és el que més valores d’una composició contemporània?

Moltes coses, no hi ha una fórmula fixa, mai. M’agrada que em sorprengui, que m’emocioni, que em trasbalsi i, perquè no, si ve al cas, que em faci treure una rialla!

T’has trobat dificultats per obrir-te camí en el món de la composició pel fet de ser dona i jove?

Per ser dona, res flagrant. A nivell general se’m tracta amb gran respecte i diria que se m’ofereixen les mateixes oportunitats laborals que a molts dels meus col·legues homes. És per això que sempre responc de manera optimista a aquest tipus de preguntes.
Ara bé, si entro en detall i reflexiono de manera més extensa diré que evidentment he notat petites diferències de tracte puntuals, del mateix tipus que trobo en la resta dels àmbits de la meva vida. De fet, me n’adono que tendeixo passar-les per alt quan em pregunten per “les dificultats per ser dona” perquè, en el meu cas, han estat “solament les habituals”: mansplaining, micromasclismes diversos, etc. Segurament, moltes d’aquestes dificultats les he passat per alt al estar acostumada a lidiar amb elles en el dia a dia (el qual no valoro com a positiu, simplement intento entendre perquè he esmorteït el seu impacte en el meu subconscient). Hi convius, les obvies en la majoria dels casos, i segueixes endavant per tal de complir els teus objectius, “simplement” et desgastes una mica més que els homes. De totes maneres, insisteixo, no seria just afirmar que he viscut grans dificultats pel fet de ser dona: a dia d’avui em sento molt recolzada pel sector musical del país i estic podent dedicar-me de manera gairebé exclusiva a la composició, el qual és un gran privilegi tant per les dones com pels homes. Em sento molt agraïda.
Pel que em preguntes de ser jove, no he trobat grans dificultats. Existeixen moltes ajudes i programes per a joves creadors. Veurem ara què passarà després dels 35 (riures).

Quins projectes de futur tens?

Estic finalitzant la darrera obra de les Residències Musicals de la Fundació Catalunya La Pedrera, que interpretarà el clarinetista Miquel Ramos dins d’una proposta escènica de Jaume Sangrà el proper 15 de març. De tots els projectes de futur que tinc només puc anunciar-ne un: Sonic Canvas, una obra encàrrec de la JONDE (Joven Orquesta Nacional de España) per a orquestra i live vídeo, que s’estrenarà en la temporada 2020/21.

Què trobes a faltar com a autora/creadora en el context català?

A nivell general, analitzant la situació del gremi de compositors, diria que millors condicions laborals pel que fa els encàrrecs, per tal de no haver de saturar-nos amb diverses composicions simultànies o fer tantes feines extra. Que s’incrementin els pressupostos per ajudes a la creació ja que són el motor per engegar molts projectes de gran qualitat (o per complementar la producció de grans projectes que sovint no es poden assumir des d’un sol teatre o auditori).

Quin creus que hauria de ser el paper de l’Acadèmia?

Crec que l’Acadèmia té el seu paper claríssim, i ho celebro. En qualsevol cas, diria que agermanar els músics i professionals de la música de Catalunya per tal de reivindicar el nostre paper dins la cultura –ja ho fa, però que no es perdi!– així com seguir promovent el diàleg entre els professionals de l’àmbit musical per tal de créixer i desenvolupar el nostre potencial. M’agrada que l’Acadèmia sigui tan transversal, crec que és un dels seus valors més excepcionals.

Deixa un comentari